El passat diumenge 20 d'octubre, el Teatre municipal El Jardí va acollir l’acte de lliurament dels Honors i Distincions Ciutat de Figueres 2019 i el concert commemoratiu de títol de ciutat, a càrrec de la Jove Orquestra de Figueres i l’Orquestra Versatile del Casino Menestral Figuerenc.
En les distincions individuals, l'Ajuntament de Figueres a proposta de la junta del Foment de la Sardana Pep Ventura, va lliurar a Josep Quer Agustí, la distinció de Ciutadà d’Honor, per la seva trajectòria com a contrabaixista. El músic Josep Quer és professor superior de violí, trombó i contrabaix i intèrpret en nombroses orquestres i formacions musicals d’arreu del món, amb una trajectòria d’interpretació i docència musical impecable, que ha portat el nom de Figueres arreu del món a través de la música.
Esteve Xaudiera, Montserrat Segura i Montserrat Mauné
membres de la junta del Foment, acompanyant a Josep Quer
JOSEP QUER, DEL VIOLÍ AL CONTRABAIX
JOSEP QUER i AGUSTÍ
Josep Quer va néixer el 1943 a Vilafant, fill d’Enric Quer Soler i de Francisca Agustí Bosch. Nét i nebot de músics, és professor superior de violí, trombó i contrabaix. Ha format part de la Cobla Orquestra Maravella, l’Orquesta Sinfónica de Euskadi i l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu, entre altres formacions de prestigi. Va fundar l’orquestra La Principal de Vilafant i el municipi li va atorgar el títol de Fill Predilecte l’any 2000. Ha enregistrat 4 CD com a solista de contrabaix. Tot i jubilat, continua en actiu com a professor i com a músic.
Josep Quer és una persona bona i honesta, cordial i de tracte exquisit. Un pèl fet a l’antiga, li escapa la qualitat líquida del món d’avui. Els que el coneixen de temps i de l’ofici n’expliquen que és un gran professor, amb un bagatge musical extraordinari, i un virtuós, tant del contrabaix com del trombó. Cerca l’excel·lència en tot el que fa, i treballa fins a l’indescriptible per a aconseguir-la. I és així com ha arribat a ser una figura referent del contrabaix, per més que no un profeta a casa seva.
Igual que el protagonista d’El contrabaix de Patrick Süskind, Josep Quer afirma que hi ha músics i instrumentistes (els que senten i entenen la música, i els que en coneixen la tècnica). No es defineix ni entre els uns ni entre els altres, tot i que el seu talent és una combinació sàvia de totes dues menes. Va ser la mare qui va començar a inculcar en el petit Josep l’amor per la música: tenia molta afició a explicar-li fetes dels cantants del Liceu que sentia per la ràdio. L’avi pertanyia a la categoria dels músics: “no tenia formació musical, però fabricava una flauta amb una canya i la feia sonar bé”, diu Quer. El germà del seu pare tocava el violí a l’Orquestra Nacional de Figueres. Per altra banda, a la parròquia de Vilafant, mossèn Guinart instruïa els escolanets en les solfes. “Era un avançat; volia donar més relleu a la missa i ens va ensenyar música perquè cantéssim bé, sobretot les absoltes”. Un any, els Reis d’Orient li van deixar un violí . Anys més tard, el seu oncle n’hi va regalar un, instrument que encara conserva. Josep comença a estudiar violí a l’edat de 7 o 8 anys, primer amb Enric Sans i, més endavant, amb Arseni Corsellas, mentre Camil·la Lloret l’ensenya de solfes. En plena adolescència, les orquestres es comencen a fixar en ell. “Però una orquestra necessitava un saxo, una altra un tenora... El meu mestre em va dir que havia de tocar el trombó de vares. Vaig aprendre’n amb en Genís, de Castelló, que tocava amb l’Orquestra Ritmos. Fèiem les classes el diumenge, al Casino Menestral, al darrere de l’escenari abans de començar el ball”. D’anècdotes com aquesta, Quer en té un munt. L’aprenentatge del trombó el completa amb Miquel Badia. Ja llavors, anava a tocar amb orquestres per tota la demarcació de Girona, i els diumenges havia de fer un esforç per anar a Barcelona en tren a rebre classes del senyor Altimira. “Tot per la música”, diu ell; “però em penedeixo de no haver tingut joventut”. Però els sacrificis que va fer, treballant de dia i estudiant l’instrument al vespre en una cambra que li deixaven a la feina; o els viatges inacabables en tren o autobús per anar a tocar els diumenges i per rebre classes (sovint tot en un sol dia) no li va ser mai una càrrega. “Era una manera de superar la situació duríssima que vivíem a casa, amb el meu pare malalt i que no podia treballar”. Va tocar a llocs com El Relicario de Lloret de Mar, a Sant Celoni i després a l’orquestra del Casino Menestral.
Agapit Torrent, que per aquell temps era a Barcelona, el va anar a buscar. “Em va dir: si vols venir, has de tocar la guitarra baixa”. Com que Torrent el va pressionar molt, es va posar a fer classes amb Javier Cubedo, el baixista de l’orquestra del Casino. Ja havia hagut de deixar el violí per una afecció a la mà. Per aquell mateix temps, sovint tocava el trombó al Casino del Voló. L’orquestra era reduïda: tres músics i un Revox que en suplia la resta, en un dels primers playbacks. Però l’aprenentatge musical de Quer continuava. El bateria de l’Orquestra Internacional Maravella, Toni Gadea, també el va voler atraure cap a aquesta formació. La condició era que havia de tocar el contrabaix. El mateix Cubedo el va instruir, i el primer contrabaix que va tenir el va comprar a un músic que plegava “perquè la seva religió no li permetia tocar els caps de setmana”. Entre els seus professors d’aquest instrument es compten Jaume Cristau, Ferran Sala i Yoan Golilav.
De seguida el van cridar per anar de gira per tot Europa. “Fèiem concerts per als emigrants espanyols. En aquell temps, estudiava quan podia”. I va formar part de la Maravella del 1969 fins al 1977. Un temps en què les orquestres tocaven sardanes, feien els concerts de festa major i els balls de nit. “Hi havia molt de respecte envers la figura del músic: el músic era el ‘senyor músic’. La gent esperava el concert, l’únic moment de l’any en què escoltaven música clàssica, i en parlaven durant molt de temps. Ara tot això s’ha perdut”, sospira amb descoratjament.
Després de l’època de l’Orquestra Maravella, Josep Quer es va dedicar únicament a la música clàssica. Va entrar a la Orquesta Sinfónica de Euskadi; en va ser membre entre el 1982 i el 1986. En una trobada, el seu mestre li explica que al Liceu hi ha places lliures; Quer es presenta a les oposicions i les aprova. Al Liceu hi va estar 24 anys, fins al 2008. Va viure’n l’incendi i la reconstrucció, però també algunes situacions remarcables, com ara un director que li cantava la canya a Montserrat Caballé ─l’únic que va gosar mai─ per no interpretar la partitura al peu de la lletra.
Els mèrits de Josep Quer no acaben aquí. Ha estat solista de les orquestres Simfònica de Perpinyà i de Cambra de l’Empordà, i contrabaixista convidat amb les simfòniques de Montpeller i de l’Empordà-Llenguadoc-Rosselló. Ha participat en grans festivals de música. També ha estat convidat nombroses vegades per la Bass Convention (biennal impulsada per la International Society of Bassists) als Estats Units i Europa. Com a Professor Superior de violí, trombó i contrabaix, ha impartit classes a diversos conservatoris, especialment a Euskadi, Santander, Lleida i Girona, i master classes a Reding, Montpeller, Beziers, Rosenhof (Europa); a Cambridge i al Manhattan Music School (EUA). Resumint molt i massa, ha ofert concerts amb l’organista japonesa Izumi Kando arreu del món, i ha actuat com a solista amb orquestres de cambra per Europa i Amèrica. De tant en tant, se’l pot trobar a Nashua i Boston ─convidat per prestigioses orquestres─ on interpreta el seu repertori habitual: von Dittersdorf, Kreisler i Bottesini, sense oblidar compositors de casa com Albéniz, Valls i Duran, Víctor García Acín, Brotons, Falla, Granados i Jaume Cristau.
Des que es va jubilar fa uns anys (“sóc jubilat, però no retirat”, afirma), els altempordanesos gaudim de la seva mestria en els concerts que brinda al llarg de l’any. I ho podrem continuar fent molt de temps, a jutjar per la quantitat de projectes que li volten pel cap.
“La vida és estranya, no saps mai on et portarà”, em diu tot prenent un cafè. “En honor a la veritat, tots els instruments que he après m’han vingut imposats; no n’he triat cap. Ara, també haig de dir que he tingut sort; m’han ajudat molt. I he viscuts moments que no es paguen amb diners, com un cop que vaig tocar ‘Pluja d’estels’ en un poble, una nit d’estiu, sota el cel i a sobre d’un remolc”.
Escrit de la Montserrat Segura per a la Revista Alberes
Fotos Borja Balsera
