Pep Ventura va ser un dels músics empordanesos més respectat i aplaudit del seu temps. Va ocupar la plaça de clarinet solista de l’orquestra del Teatre Municipal de Figueres i va destacar com a líder de la seva pròpia orquestra de ball, especialment com a virtuós de la tenora. El seu catàleg d’obres abasta un gran nombre de gèneres musicals, des de goigs i caramelles fins a balls de saló a la moda de l’època –com havaneres, valsos o polques–, tot i que va ser molt reconegut per l’extens repertori de sardanes llargues.
L’activitat professional de Pep Ventura com a intèrpret i compositor va coincidir, a mitjans de segle XIX, amb l’obertura de nous espais de diversió, amb una profunda transformació dels codis socials, i amb la professionalització de l’ofici de músic fruit d’un nou context econòmic. Per aquest motiu, mentre l’òpera italiana i l’opereta francesa triomfaven al Teatre de Figueres –igual com arreu d’Europa–, Ventura s’afanyava a convertir en ritmes ballables els èxits que ell mateix tocava des del fossat, un bon reclam per aconseguir més actuacions per a la seva orquestra. Per aquest motiu avui no ens haurien sorprendre títols del seu repertori com Sardana sobre motivos del Faust, Sardana del barbero de Sevilla o Sardana Fra Diabolo. La premsa escrita, fins i tot, advertia la importància d’aquestes novetats: «Això sí: tots los anys llogan á’n Pep. Saben lo que val la seva copla [...] son’ls reys, no tan sols del Ampurdá, si que també de la provincia. Aquest any tucaban entre altras (totas bonas) aquella sardana que’ls inteligents diuen qu’es la Sonámbula.¡Alló si, alló si, que ‘s bó!».
Paral•lelament a aquest fenomen, i sense que fos contradictori, l’interès per les cançons de tradició oral va ser un altre tòpic del romanticisme. Presentar aquestes melodies en una instrumentació moderna com la dels instruments de la cobla, i adaptar-les per ballar, també va ser un recurs utilitzat per Pep Ventura. Del seu catàleg, destaquen les sardanes Lo cant dels aussellets, La birondom quina doncella o El pardal i, també, un Vals per los dies de Nadal, amb una interessant adaptació de la cançó El noi de la mare per a orquestra de saló ben adient per ballar en casinos i societats en època de torrons i neules.
A la dècada de 1860, Pep Ventura va participar activament en el projecte associatiu de Josep Anselm Clavé, la xarxa de coristes de classe treballadora que va arrelar en pobles i viles d’arreu de Catalunya. El 1862 es va fundar a Figueres la Societat Coral Erato,de la qual en va ser soci honorari, i el seu «idil•li català a veus soles» Arre Moreu va triomfar en el certamen organitzat per Clavé el 1864 a Barcelona. Aquell any l’Erato va guanyar el primer premi del concurs i, a partir de llavors, la peça va ser interpretada per la majoria de societats corals. Altres composicions per a veus masculines del catàleg de Ventura són el brindis Una orgía o l’havanera La Rubia.
Amb l’esclat de la Revolució de 1868, Pep Ventura va compondre algunes obres estretament relacionades amb les reivindicacions polítiques i socials del republicanisme federal, la ideologia predominant a Figueres en aquella època. Es conserva, per exemple, la transcripció de La Marsellesa per a instrumentació de cobla, l’himne de la República Francesa que va ser assimilat pels empordanesos i que, des de la dècada de 1870, es cantava en català en l’adaptació del mateix Clavé. Ventura també va compondre la sardana Cants del dia,que incloïa la melodia de l’Himne de Riego, i una altra amb un fragment de la sarsuela El diablo en el poder, amb un llibret situat en època de Felip V i estrenada a Figueres just poc després de l’entronització d’Amadeu de Savoia.
Pep Ventura va ser molt hàbil per adaptar-se als canvis del seu temps, va endevinar ràpidament quins eren els nous camins del negoci musical, que avançava ràpidament cap a una homogeneïtzació dels repertoris internacionals, i va saber llegir en clau empordanesa la rellevància social d’un ball com la sardana que ell va contribuir a modernitzar i connectar a un nou concepte de cultura popular urbana. És per això que va sobresortir entre les desenes i desenes de músics figuerencs amb qui va conviure, i el seu nom es va convertir en una garantia i marca de qualitat.
En contrast amb aquests fets històrics, a principis del segle XX la biografia de Pep Ventura va ser modificada i adaptada per a un nou context polític i social. El catalanisme polític, especialment el de tendència conservadora, necessitava nous emblemes que ajudessin a bastir amb una determinada coherència la història recent de Catalunya. La sardana llarga empordanesa es va folkloritzar: va ser depurada dels valors de progrés i modernitat que tenia al segle XIX. En contrast, es va començar a identificar com a símbol d’antiguitat i de tradició, i amb valors de pau i convivència política i social. En aquest procés, Pep Ventura va ser escollit com a compositor de referència de la cultura «tradicional» catalana, i la seva biografia va caure sota el jou d’un discurs que el va convertir en un analfabet musical i el va recloure en un àmbit local i aïllat de qualsevol fenomen de la música europea del moment. Al mateix temps, el seu catàleg de sardanes llargues relacionades amb l’òpera italiana, la sarsuela, els ritmes antillans, i els fets revolucionaris de la política espanyola recent, van ser silenciades.
Relat d'Anna Costal
